Som gent de pau ahir, avui…. i sempre

Ja poden silenciar les veus, que jo les vaig sentir; poden mutilar els números, que jo ho vaig veure; poden fer focus en la violència però jo el que vaig captar va ser il·lusió, determinació i una gran lliçó d’amor per la lliure expressió.

Publicitat

Mireu: avui no cal declamar poesia perquè ahir ho vam ser. De gallina la pell! I avui cal deixar anar el que sentim i esbombar als quatre vents l’orgull de pertànyer a aquest poble. No em vingueu amb violències perquè per cada fotograma que m’ensenyeu jo us ensenyaré deu de pau; per cada radical emmascarat vés a saber de qui o d’on, jo te n’ensenyaré vint de cares descobertes i ulls serens; per cada gota de ràbia deslliurada, jo us mostraré un mar immens en calma avançant serè des de cada racó d’aquest petit país.

Publicitat

Sabreu, el passat 17 en el ple extraordinari de l’ajuntament de Castellbisbal, vam votar una moció condemnant el paper de les institucions espanyoles. Tots excepte el grup de Ciudadanos vem exercir el dret fonamental de debatre i opinar. El PSC en contra, les CUP abstenint-se i la resta de partits, Alternativa, ERC i Junts per Catalunya votant a favor. I això és democràcia! No donar l’esquena a les opinions fent una “pataleta” i dient “pos ahora me voy y no respiro” i de cap manera amenaçant “o me das tu bocadillo o te mando a mi primo de cuarto curso para que te caliente”. Democràcia és enfrontar postures i trobar un punt mitjà on tothom guanyi, expressant lliurement els raonaments.

 

Va d’això. De llibertat d’expressió. Els de la meva generació recordareu els joglars encadenats a la plaça Sant Jaume al 78. I els qui no, feu una cerca a Internet. Recordo a casa les discussions sobre si eren terroristes o no. Recordo veure amb ulls de nen la gent caminant davant de la universitat i pensar: “per on passaran els cotxes?” I, escolteu, encara hi som! I no ho deixarem. Perquè cada cop en som més. En aquells dies vam sortir al carrer i es va marxar per Gran Via i anava d’això. Ara no en tenim prou amb Gran Via perquè som milions; venim de la Catalunya Nord i de la del ponent, de terra endins i de mar enllà. Som negres, blancs, mestissos i de qualsevol orientació sexual. Perquè el dret a la llibertat és transversal. I així s’ha d’entendre en un context democràtic de veritat.

Va d’això, de voluntat. A mesura que avançaven des de Tarragona, Tàrrega, Berga, Vic i Girona, les persones exercien la voluntat. Unes van deixar de treballar i van perdre diners, altres van forçar peus i pulmons, altres van conduir cadires de rodes i d’altres van dormir al ras. Molts portaven fills en braços i d’altres s’aturaven per descansar en la llarga marxa per la llibertat. Però ni tan sols aquells que van haver de tornar van fracassar. Un quilòmetre, un gra, una passa, una gota, un “tant de bo hi hagués pogut anar” és un acte de voluntat i aquesta és la voluntat que ens mou a través de la història. La que no han pogut doblegar amb barrots, afusellaments, prohibicions, xantatges o corrupcions. Va d’això. D’indignació. I és clar que estem indignats. Com voleu que ens sentim davant la tirania justiciera d’uns i la indiferència crònica dels altres? Ja ho he expressat amb anterioritat. Què podem esperar d’un caciquisme oligàrquic neoliberal disfressat de democràcia? Us he demanat abans que féssiu una cerca a internet de l’any 78 i el tema Joglars. Bé, cerqueu ara el terme oclocràcia i veureu que no podem esperar res. El pacte post dictadura convertit en llei està viciat. No representa la voluntat del nostre poble i la seva manipulació irracional ha portat a aquesta situació. I la situació ens indigna. Tots tenim algun ferit, tots hem sentit la por en algun moment, tots mirem les àvies i els hi preguntem: tot va començar així? Tots ens qüestionem fins on serem capaços d’arribar sense perdre els estreps i quant de les nostres vides estem disposats a sacrificar perquè estem segurs que no canviaran. Ells tenen raó. La seva raó. I ningú els farà canviar de parer perquè reconèixer un error els faria trontollar tota la falsa façana de demòcrates que els ha fet rics i els enquadraria en l’estadi de la tirania nacionalista. Aquella mateixa tirania que Europa no va saber gestionar i que la va portar a un enfrontament global. Aquella mateixa tirania que avui està ignorant. Europa, sota el lema covard de no interfere into the internal affairs and sovereignty of a country, es renta les mans i gira la cara cap a un altre costat.

Però, sabeu, la veritat no es pot amagar. Les demagogies i voltes de truita d’algunes oportunistes i alguns aprofitats poden fer-nos ballar el cap però no pot durar. De fet no està durant. He vist com 100.000 persones es manifestaven a Madrid pel dret a decidir i venien d’Andalucía, Euskal Herria, País Valencià i Galicia i, per ells, no és una qüestió d’independència sinó de la defensa de les llibertats personals, dels drets fonamentals que ara veiem insultats i del dret a decidir per sobre de tot. A decidir en tot. En vida i en política i en educació i en orientació i en consum i en … en la vida!

I aquí està la força que s’escampa. Sé que és lent, de vegades defallim, però és constant i va sumant consciències a la raó. Va sumant indignació, voluntat i llibertat.

Mentre mirava aquest matí les imatges, pensava en com d’orgullosos s’han de sentir els qui no van poder ser-hi perquè estan a la presó. Sí, companys, cada cop que en una pancarta es llegia Injustícia és per vosaltres, cada cop que llegíem repressió, és per vosaltres, cada cop que vam clamar per l’autodeterminació és per vosaltres, Cada crit per la llibertat d’expressió és per tots.

Marxa per la llibertat
Marxa per la llibertat
Marxa per la llibertat
Marxa per la llibertat

ERC Castellbisbal