Santeugini es mou cap al poble però, es mou el poble cap a ells?

Arrabales, diuen els argentins.

Publicitat

Diu l’Ana Sol, la meva amiga argentina, que el sentiment de l’arrabal neix del cor com un tango i s’escampa per l’aire “como el alma inquieta de un gorrión sentimental”.

Quan un grup de persones que conviuen sota un mateix àmbit geogràfic comencen a compartir tradicions i memòria, es crea un vincle que els fa identificar-se com una comunitat amb entitat pròpia; i és del sentiment de la identitat pròpia que neix la necessitat d’autogestionar-se els recursos que es generen, si aquests no es retornen amb claredat per part de l’administració central.

Publicitat

Que respirin els ciutadans sensibles! Encara que aquest raonament sembla independentista, no ho és! Només és just.

Aquesta tribuna no va sobre independentisme sinó sobre voluntats de millorar el futur de tothom. A Santeugini conviuen persones de la UE, de la resta d’Europa, d’Àfrica, d’Amèrica del Nord, Central i d’Amèrica del Sud. Tots ells amb llengua, costums i festes pròpies, amb realitats econòmiques molt dispars i amb un passat comú que, com sol passar, pesa i enterboleix el relleu de les noves generacions que van, molt de mica en mica, desenvolupant estructures associatives que enderroquin els vells esquemes patriarcals d’organització vertical.

Ens consta de primera mà que la junta de l’associació ha engegat amb força retrobant-se amb les festes tradicionals, promocionant la salut amb caminades i gestionant el centre cívic que és ara com mai ple d’activitats i de vida, però, per desgràcia, segueixen essent invisibles pel poble en el millor dels casos.

Ja ho sé! Ja ho sé. No semblen ser ni poble amunt ni poble avall sinó poble enllà. Però també els del més enllà són presents a festes i esports, cultura i tradicions, taxes i impostos, cims i sots. Són als equips d’handbol i són als pregons. Es disfressen de Rei Carnestoltes i són part de la música de l’auditori i de l’escola municipal. Mai tenen un no. Però no és recíproc i de vegades ens preguntem si no hauria de canviar cap a Martorell la seva orientació. Anar a les seves botigues? O a les festes del poble veí?

Santeugini es mou cap al poble però, es mou el poble cap a ells?

La percepció és que no. No hi ha interès a conèixer el potencial i ningú està explicant aquesta voluntat de canvi que, molt a contra cor, pot diluir-se i desaparèixer per inanició si l’administració central, l’equip de govern de l’Ajuntament de Castellbisbal, no l’alimenta.

Cal que l’equip expliqui que Santeugini hauria de ser un orgull per Castellbisbal. Sé com és de difícil que ens movem. Tot ho tenim al poble i es fa encara més complicat si no hi ha res prou atractiu que ens faci recórrer la distància. Però això ha de ser el repte! Que els de poble enllà siguin de facto una part més del poble amunt o el poble avall. Una part plena d’activitats públiques que permetin gaudir d’unes fantàstiques instal·lacions que són de tots. Una part que faci sentir als fills de Santeugini que són potarrojos; de les urbes, però potarrojos.

Els habitants de les urbanitzacions han sabut conviure durant més de 40 anys i no només conviure sinó millorar les condicions tot i encara els distants governs. Tenen tradicions, d’aquí i de més enllà; i tenen força que dia a dia va augmentant. Cal explicar que es fan activitats de tots els colors i que no estan tan lluny com sembla. I cal portar i programar activitats que obrin al món la possibilitat de conèixer aquest racó. Però per fer créixer tot això i que es mantingui, cal un retorn, un cop de mà.

A hores d’ara és ja un fet que són comunitat, creen comunitat i cerquen una identitat que els és difícil de trobar si han de fer sols tot el camí.

Santeugini aposta pel poble. Aposta el poble per Santeugini?

Xavier Romero

Publicat el 25 de novembre de 2018 a les 18:30h per la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya

  Share: