Recomanacions literàries pel mes de març

Les propostes literàries de la Biblioteca Josep Mateu i Miró per aquest mes són:

Publicitat

H.P Lovecraft anotado, de Howard Phillips Lovecraft. Akal

Home malaltís, esquerp, vexat per la seva mare, menyspreat pels crítics literaris contemporanis a la seva existència, un home del que es va arribar a dir sobre la seva obra: “L’únic horror de Lovecraft és el seu mal gust i estil” – Edmon Wilson, crític literari.

Publicitat

Doncs aquí el tenim, 80 anys després de la seva mort a tot luxe, presentat pel gegant del còmic Alan Moore, fervent admirador, i per l’expert en literatura Leslie S. Klinger, que han fet un meravellós treball d’explicació i d’il·lustració de les 22 històries de terror que componen aquest volum.

I si es ben cert que Lovecraft no era un fi estilista amb la ploma i no va ser gaire reconegut en vida, les seves històries de terror si que tenen aquesta atmosfera de neguit, incomoditat i suspens (recordant les històries de terror victorianes) que amb el pas dels anys, lluny de caure en l’oblit, l’han fet guanyar reconeixement des dels anys 50 fins al dia d’avui.

I per què Lovecraft està tant de moda avui en dia, fins al punt que els jocs de taula, per adults, basats en la seva obra han estat dels més venuts aquests passat Nadal, que es facin convencions només de la seva persona o que hi hagi marxandatge extensíssim sobre la seva invenció més coneguda i terrorífica “Cthulhu”? Doncs precisament perquè l’autor no es limita al clàssic monstre, que pot passar més o menys de moda, Lovecraft ens fa témer el desconegut, ens fa adonar que l’ésser humà és insignificant en la immensitat de l’univers i que a més sembla que correm cap a una destrucció inevitable.

Així que, si voleu passar unes setmanes de por, a la Biblioteca podeu emportar-vos en préstec aquesta obra de més de 1000 pàgines de terror en estat pur.

 

Història de Shunkin, Jun’ichiro Tanizaki. Lapislatzuli Ed.

Jun’ichiro Tanizaki (24 de juliol de 1896 – 30 de juliol de 1965) és considerat una de les pedres angulars de la literatura japonesa contemporània. Autors com Tanizaki ens fan entendre el pas del Japó tradicional cap al modern, però també el perquè de la conservació per a la societat japonesa, de certes regles, tabús i formes d’actuar que, per molts a la nostra cultura, poden resultar xocants.

En aquesta història Tanizaki ens presenta Shunkin, una dona de l’alta societat d’una gran bellesa, que de ben jove es queda cega. A causa de la ceguesa la seva família li assigna un criat, en Sasuke, que viu a la seva ombra i n’està profundament enamorat.

Shunkin es regeix per les regles del seu estatus, i fa tot allò que una dona de la seva posició i condició física pot fer, per exemple no aprèn a ballar la dansa tradicional, però es convertirà en una mestra del Shamisen (un instrument musical).

També manté una relació d’amor i menyspreu cap en Sasuke a causa de la seva condició, fins al punt que tothom es pregunta com aquest servent encara pot ser-li fidel i acceptar tots els capricis que a la seva senyora li passen pel cap.

Així, trobem una novel·la escrita de manera senzilla, però elegant, on un narrador ens explica la història, però no jutja els personatges. Un breu relat pertorbador, potser, però també amb certs tocs d’erotisme i sensualitat.

 

Feliçment, jo sóc una dona, de Maria Aurèlia Capmany. Educaula 62.

Aquesta novel·la no es pot dir que sigui una novetat (primera edició  1969), ara bé, encara és vigent en cert sentit, ja que parla de les dificultats de la dona per alliberar-se d’estereotips i de desigualtats que es mantenen en la nostra societat actual.

Els coneixedors tant de l’obra, com de la persona, de Maria Aurèlia Capmany  (Barcelona, 3 d’agost de 1918 – 2 d’octubre de 1991) ja saben que bona part de la vida política, cultural i creativa de l’autora es centrava en la situació de la societat catalana i , especialment, en el paperque hi tenia la dona. Parlem, doncs, d’un dels referents feministes d’aquest país.

En aquesta novel·la, però, Capmany es reinventa i, de fet, reinventa la novel·la d’aquest gènere tal com s’havia escrit fins aleshores, barrejant-hi diversos gèneres literaris.

En les pàgines d’aquest text trobem per exemple una falsa biografia; la de la protagonista, Carola Milà, en el paper d’anti-heroïna, gairebé com si fos una d’aquelles novel·les picaresques de vivències on el protagonista utilitza l’enginy per obrir-se pas fins el seu objectiu final, en aquest cas esdevenir una dona lliure i feliç.

Aprofitant el fons d’aquesta història, la Biblioteca us convida a participar en els actes de les Jornades per la Igualtat 2018 que es celebraran aquest març en diferents ubicacions de la vila.

 

 

Ready Player One, d’Ernest Cline. Columna

Un nom: Steven Spielberg. S’ha de reconèixer que aquest senyor té  ull clínic per triar els projectes que finalment portarà a la gran pantalla ; això és el que succeeix amb la pel·lícula basada en aquesta novel·la, que serà estrena mundial el 30 de març d’aquest any.

No és que el text sigui especialment sublim en la forma, però sí en el contingut i això és el que “enganxa” el lector, sobretot si recorda, o és fan, d’aquella dècada tan indefinible que només la pot definir el seu mateix nom: “els 80’s”.

I això és el que trobarem en aquest text, moltes referències a les pel·lícules, música, moda i jocs, tan informàtics com de taulell, d’aquella dècada. Referències que viurà el protagonista dins d’un joc anomenat “Oasis”, via per fugir de la realitat per a la humanitat de un planeta terra esgotat i contaminat, gairebé a punt d’extingir-se.

Potser, aquesta novel·la peca massa d’anomenar elements de la cultura dels EUA de la dècada dels 80; d’altra banda, fet bastant comprensible ja que l’autor, Ernest Cline (1972, Ohio), trasllada a la història els seus gustos de joventut, que manté com a adult, inclús és propietari de un “Delorean”, que, com els més avesats en aquest tipus de temàtica saben, és el “cotxe-màquina del temps” de “Back to the future”.

Així doncs, des de la Biblioteca us animem a emportar-vos en préstec aquesta novel·la, disponible tant en anglès com en llengua catalana.

 

 

El fuego invisible, de Javier Sierra. Planeta.

Què s’ha de dir del Premi Planeta 2017 que no hagin dit els grans mitjans de comunicació? Ja sabem que Javier Sierra (Terol, 11 d’agost de 1971) és un bon comunicador i que gaudeix de cert èxit gràcies a col·laboracions en programes de televisió, ràdio i revistes que barregen, superposen i difuminen la barrera de la ciència i la para-ciència.

També és conegut que l’autor és l’únic escriptor espanyol que ha aconseguit entrar en el “top-ten” dels més venuts segons el “New York Times”.

És aquest joc, tan de moda en les novel·les històriques (sobretot en les que venen dels EUA), que consisteix a emmarcar un fet històric dins d’una sèrie de confabulacions i conspiracions que duen a terme antigues sectes o ordres religioses que posen en perill o obliguen a utilitzar tot el seu potencial mental al protagonista, el que fa que Sierra tingui tant d’èxit. Sobretot si tenim en compte l’estela que deixen autors com en Dan Brown i el seu personatge més famós, Robert Langdon.

Casualment, com a Origen (la novel·la de Brown), un misteri, relacionat amb certa relíquia religiosa, portarà un investigador a la península Ibèrica. En el seu periple visitarà els llocs més emblemàtics i misteriosos de Catalunya i els països veïns (també com a la novel·la de Brown).

Així doncs, aquesta és una novel·la especialment recomanada per als amants d’aquest gènere.

 

 

Me dijeron que habría pastel , de Sloane Crosley. Editorial Océano.

Com si es tractés d’una telecomèdia (de fet l’HBO estudia fer-ne una sèrie) del tipus “Friends”, “Como conocí a vuestra madre” o “Sexe a New York”, l’autora nord-americana Sloane Crosley (3 d’agost de 1978, New York, EUA) ens presenta aquest assaig que va arribar a ser best-seller segons el rànquing del “New York Times”.

De fet, Sloane Crosley ha fet aparicions a la televisió representant-se a ella mateixa (Gossip Girl); aquesta és una manera de visualitzar la importància que ha arribat a tenir la seva obra per a la dona d’aquesta ciutat de la costa est americana.

En aquest sentit, benvolguts lectors, també podeu trobar articles seus a revistes com Elle, Vanity Fair, Vogue, Bon Appetit i fins i tot a la Playboy.

Així, en aquest text, l’autora repassa els temes que són importants per a la dona d’aquesta societat, no com a pensadora profunda, com ja hem dit, sinó, més aviat, utilitzant l’humor per als problemes de la vida quotidiana.

Sloane Crosley fa un cop d’ull retrospectiu a la seva pròpia existència per entendre el caràcter dels protagonista en el moment actual, recorda des de els campaments d’estiu de l’adolescència fins a l’enveja que li provoca el casament d’una amiga, la busca de l’espiritualitat o l’endinsament en el món del vegetarianisme, aquesta mena de reflexions volten pel cap de la protagonista mentre el món la posa a prova enmig del cor de Manhattan.

 

  Share:

Author: Albert Miralles