Qui suma guanya

Pot semblar que el judici als nostres presos polítics ocupa els titulars dels mitjans de comunicació, però la veritat és que costa de trobar-lo, en competència amb la crisi de Veneçuela i l’allau de notícies sobre nous casos de violència de gènere a les dones i el degoteig de més casos de pederàstia. La premsa, les televisions, llevat d’excepcions en perill d’intervenció, posen a primera pàgina el que els dicta la pressió de l’estat Espanyol. Si aquí tenim aquesta sensació de menysteniment imagineu-vos el grau d’informació sobre el procés que en tenen a la resta d’Espanya. Els mitjans informatius, que havien de ser la garantia de democràcia, s’han tornat partidistes.

Publicitat

Si en una idea estem d’acord tothom, dins de les diverses opcions polítiques tant de Catalunya com d’Espanya, és que vivim moments excepcionals, mai vistos en la història de la Democràcia espanyola i catalana. Espanyola i catalana no és cap redundància, perquè Catalunya ha esdevingut la clau de volta, la protagonista absoluta de la política de tots, encara que sigui en bàndols contraris.

Només els que vam viure els darrers anys del franquisme i els primers de la transició, amb aquell soroll de sabres de fons, i les hores de por d’aquell sarcasme d’alçament militar de Tejero i quatre generals, havíem passat pel temor d’aquestes darreres setmanes o mesos. 2019 ha engegat perillós, perquè ha heretat els grans disgustos i les grans esperances sembrades els anys precedents.

Publicitat

El moment, ara i aquí, per als independentistes i els demòcrates, és que tenim els nostres líders empresonats, des de fa més d’un any, altra vegada a presons madrilenyes, a les portes d’un judici que preveiem injust, paròdia, com injust ha estat mantenir-los en presó preventiva en espera de judici, usurpats de presumpció d’innocència, tancats en condicions deplorables, ara, hivern messetari, amb calefacció restringida a poques hores diàries, en cel·les minúscules, trasllats entre mofes dels funcionaris de l’Estat.

La nostra preocupació contrasta amb els moviments de peces dels partits espanyolistes arreu de l’Estat espanyol; l’independentisme català, pel que diuen, té la culpa de tot, per exemple de l’èxit de VOX a Andalusia amb el consegüent tancar files amb Cs i PP. Els catalans republicans han donat a l’extrema dreta andalusa i espanyola un discurs que ha agradat als andalusos que no en tenien prou amb els ERE del PSOE. En realitat, la nostra expectativa rau en el fet que l’èxit de VOX representarà a curt termini la desaparició del PP. Són vasos comunicants, arreu d’Espanya –potser en menor grau a Catalunya–, una taca dolenta que s’expandeix ciutat a ciutat, poble a poble. Previsiblement, si a Castellbisbal, les properes municipals, puja gaire Ciutadans, qui rebrà de valent seran els socialistes. Més enllà de la ideologia concreta, són vasos comunicants sensibles als moviments històrics. Qui somiï en una majoria municipal a través d’un pacte PSC-Cs, no se n’adona que els falten gent. Som els que som repartint vots, i l’actual correlació entre republicans i constitucionalistes al Consistori Municipal també és la que és, és a dir: majoria independentista.

JUNTSperCATALUNYA                                                                                    CASTELLBISBAL

Author: Vicenç Moliné