Ni una més

Totes les dones i els homes que formem part del grup municipal socialista volem manifestar públicament la nostra més absoluta repulsa per la violència contra les dones i, en particular, pel succés comès recentment en la nostra Vila. Aquesta violència és un problema d’extrema gravetat que afecta al conjunt de tota la ciutadania. En el que portem d’any més de 50 dones han mort a causa dels maltractaments, només 14 d’elles havien denunciat. Són més de 50 motius per a continuar lluitant i prenent mesures per a erradicar aquestes lamentables pèrdues i aquesta forma de discriminació que encara persisteix en ple segle XXI. La violència de gènere no entén d’estatus, classe social, edat, ni estat civil; qualsevol dona pot patir aquesta situació i l’important és que no ho dubti a l’hora de donar un pas al front i reaccionar utilitzant els mecanismes existents.

Publicitat

Des del PSC de Castellbisbal, amb motiu del Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, volem, una vegada més, denunciar i aixecar la nostra veu contra aquesta xacra. La violència contra les dones és una de les més degradants violacions dels Drets Humans i continua progressant. Considerem urgent que les diferents administracions públiques assumeixin les seves responsabilitats sobre aquest tema i alertem del perill que suposa la confusió que causen en la societat aquells posicionaments que neguen la violència sistemàtica, històrica i estructural exercida contra les dones i el qüestionament dels instruments jurídics per a combatre-la, que intenten ocultar amb eufemismes com a “violència intrafamiliar”, donant solucions uniformes a problemàtiques diverses, i que requereixen de tractaments específics.

En aquest context, les i els socialistes reivindiquem les polítiques feministes com l’eina més útil per fer front als partits neomasclistes: coeducació, tolerància zero davant la violència masclista i aplicar la transversalitatfeminista a totes les accions polítiques. Les polítiques d’igualtat d’oportunitats i amb perspectiva de gènere, d’educació, salut, acompanyament a la inserciólaboral i les polítiques de suport a les persones amb dependència són innegociables i imprescindibles per a una convivència justa i per a alliberar les dones del cicle de violència i de la posició de ciutadanes de segona a què l’androcentrisme les aboca. Nosaltres som el partit de l’esquerra feminista, el partit dels “Fets, no només paraules”. Reivindiquem amb orgull els assoliments polítics estatals, catalans (etapa president Maragall i president Montilla) i als Ajuntaments socialistes. Els darrers anys s’han produït avanços legislatius molt significatius en matèria de lluita contra la violència masclista: la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, la Llei 5/2008, 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, i comptem des de l’any 2017 amb un Pacte d’Estat Contra la Violència de Gènere, aprovat pel Congrés dels Diputats també, com la resta, a iniciativa socialista, perquè les dones només han avançat en drets amb governs liderats pel feminisme socialista.

Publicitat

Per concloure, volem aprofitar aquesta tribuna que ens proporciona el diari digital 772.cat per presentar un manifest elaborat per una de les membres més joves del grup municipal. Irene és periodista especialitzada en comunicació de gènere i ens deixa aquest redactat que ens convida a la reflexió:

“Ella caminava entre les pinzellades d’aquell quadre. El seu vestit es movia entre els colors alegres que la feien sentir viva, les seves cames es movien al ritme de les cançons que taral·lejava mentre passejava per aquella obra que portava anys investigant. Reia durant hores quan seia a contemplar els colors groguencs de la composició artística. Tanmateix, les seves galtes es tornavend’un roig viu quan passava pels colors més intensos. Mirava il·lusionada a l’autor quan li mostrava les parts verdes, però aquest sentiment s’esborrava quan, cada vegada més sovint, arribava a les zones més obscures. Mica en mica, els colors es van anar apagant, deixant pas a la profunda obscuritat.

Quan la foscor la deixava pensar, imaginava com agafava impuls per arribar al marc de l’obra i lliscava fins arribar al terra. Seria lliure. Ho va provar, però el salt no va ser suficientment gran com per arribar al marc del quadre i va ensopegar contra les pinzellades més fosques. Un altre intent, un altre sotrac. Estava plena de ferides, la sang li rajava pels genolls, sentia la coïssor de les llàgrimes llepant-li les ferides de la cara i les mans li cremaven fins a sentir foc al seu interior. “Estàs tan bonica aquí dins”, aquestes paraules tronaven al seu cap mentre l’energia l’omplia l’ànima. Encoratjada, va fer un intent més.

Aquest cop sí! Va agafar-se amb tanta força al marc que va sentir l’olor de la fusta impregnant tot el seu cos. Es va incorporar poc a poc sobre els marges de la pintura i quan estava a punt de saltar fora, ell li va fer un cop de peu.

Mentre queia, al seu cap ressonaven les paraules: “Jo t’estimo quan estàs allà dins”.

El sistema patriarcal, la violència estructural cap a les dones és present a la nostra societat. Els marcs són gruixuts i és que són 1.026 les dones que han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles des de que es van començar a comptabilitzar les víctimes mortals per violència de gènere l’any 2003 a Espanya.

No som boniques allà dins. Som lliures, valentes i lluitadores. Juntes cremarem tots els quadres opressors, totes les pintures fosques que ens ofeguen fins matar-nos.

Ni una més.“

Irene Aguilar.

Author: Vicenç Moliné