Montserrat Plaià, Maryland, Estats Units

La Montserrat Plaià va deixar Castellbisbal fa 7 anys i mig per anar a viure als Estats Units d’Amèrica. Ella és la primera pota roja a compartir l’experiència de viure fora del nostre poble i del nostre país.

Publicitat

Nom: Montserrat Plaià i Rabella

Edat: 46 anys

Publicitat

Lloc de residència: Smithsburg, Maryland, Estats Units d’Amèrica

Temps a l’estranger: 7 anys i mig

Professió: Actualment “stay at home mum”. Professora d’anglès i espanyol

Llengües: Català, castellà i anglès

L’any 2005 vaig sol·licitar un intercanvi per anar a donar classes d’espanyol als EEUU. No era la primera vegada que marxava. Prèviament havia estat un any a Escòcia, quatre estius a Mostar, una any a Sarajevo, sis mesos a la India i uns mesos al Perú. Aquesta vegada, però, era diferent. Per una banda, el compromís era de tres anys, i per l’altra, havia de renunciar a la plaça definitiva que acabava de guanya a l’IES Castellbisbal com a professora d’anglès. També era conscient que hauria de treballar moltes més hores, que els alumnes serien més difícils i el sistema educatiu més inflexible.

Vaig triar i em vaig arriscar. I així es com vaig anar a parar a Hagerstown, un poblet de Maryland tal qual sortit d’una pel·lícula americana. L’experiència va ser molt enriquidora. Vaig treballar com mai, però també vaig aprendre molt. Feia servir l’anglès com a llengua de comunicació, que era un dels meus objectius en venir als EEUU. Vaig aprendre molta metodologia, que era el meu segon objectiu. Aquí als EEUU, tothom està en contra dels professors, el alumnes, els pares, els directors i el sistema. Els professors som l’últim mico d’un sistema piramidal. Si no ets bo, no aguantes i t’envàs. Per això, el professorat en sap molt de donar classes i del que es diu ‘classroom management’.

Cap a la meitat de la meva estada vaig conèixer el meu marit, el John. I aquí vaig haver de tornar a triar. Podia quedar-me als EEUU, que no m’agradaven gens, 10 anys més?  Altra vegada vaig triar la part més arriscada, però la que em deia el cor, i altre cop la vida em va regalar. Em vaig casar amb el John i vaig tenir les meves precioses nenes, la Irena i la Nina. A partir d’aquí Amèrica ja va començar a agradar-me.

Des que es va acabar el meu intercanvi que no treballo, soc una ‘stay-at-home-mom’, com tantes altres, ja que aquí l’escola pública no comença fins als 5 anys. Mentrestant m’entretinc fent un Màster ‘online’ que potser em servirà per entrar a donar classes a un college, i organitzo ‘playdates’ per les meves nenes, perquè aquí no et trobes als nens al parc, ni pel carrer. D’aquí a uns 5 anys el meu marit es jubilarà i tenim la intenció de tornar a Catalunya. Als EEUU no hi ha jubilació com la d’aquí: La jubilació és privada. Algunes empreses ofereixen la pensió de jubilació com a benefici del teu sou si has treballat 30 anys a la mateixa empresa. Si vas canviant de feina, com la majoria d’americans, ja has begut oli i has de comptar amb l’ajuda que et dóna el govern als 65 anys. Ja veieu, no us queixeu que fins ara el sistema espanyol era molt bo, comparat amb el que corre pel món!

Jo, aquí, m’enyoro una mica. La meva vida és molt còmoda, però enyoro la família (sort de l’skype!), la vida social, el bon menjar, les cerveses a les terrasses, la seguretat social universal i parlar català. Vull que les meves nenes tinguin les dues cultures i els tres idiomes, perquè quan siguin grans puguin triar el que els agradi mes, i barrejar…

Tots aquests ex-alumnes meus que marxen a l’estranger em desperten dues emocions. La bona es que veuran món i s’obriran a experiències que no tindrien si no sortissin de Catalunya, aprendran l’anglès o l’alemany, i aprendran a valorar el que tenim en aquest país nostre. La part dolenta és que ells han de marxar per necessitat i no saben si podran tornar. Això m’entristeix perquè la terra d’un sempre crida i tot es més fàcil quan un sap que pot tornar.

VISCA CATALUNYA, LLIURE.



———–

Vius a l’estranger i t’agradaria explicar la teva experiència a 7 de món? Contacta amb nosaltres!