Mireia Quintana, Brussel·les, Bèlgica

La segona experiència de 7 de món arriba des de la capital belga. Mireia Quintana ens explica què tal es viu al país dels flamencs i els valons amb una beca ERASMUS.

Publicitat

Nom: Mireia Quintana Agustí Mireia Quintana

Edat: 23 anys

Publicitat

Lloc de residència: Brussel·les, Bèlgica

Temps a l’estranger: 4 mesos

Professió: Estudiant de farmàcia

Llengües: Català, castellà, anglès i francès

Quan vaig fer la tria de les ciutats on m’agradaria fer les pràctiques de la meva carrera durant sis mesos, Brussel·les no va ser un indret que de primeres em cridés especialment, sobretot per la meva gran ignorància del francès. De fet, la vaig posar la tercera, així que quan em va tocar em vaig “acollonir”, per parlar clar i català.

La nit que vaig arribar la vaig trobar morta, bruta i sosa, penso que en gran part a causa dels meus nervis. Passats quatre mesos però, ho he entès una mica millor. Està plena de vida el que passa és que és grisa a causa del mal temps, igualet al de Londres. Segueix essent bruta però només a les nits quan tots els brussel·lencs treuen les bosses d’escombraries a la porta de casa. I no és gens sosa, sobretot si treiem el cap pels munts de cerveseries d’encant especial amb què compta o pels mercats d’antigalles, menjar i roba que munta cada comune un cop per setmana. A més, ara li afegiria altres adjectius com petita, multicultural, verda, cervesera, divertida, molla, romàntica, nadalenca, bressol de còmics, sorprenent i gorda, per allò de la xocolata, els gofres i les patates fregides.

Els belgues, al contrari dels francesos, tenen fama de ser educats i d’esforçar-se per entendre els estrangers. En el meu cas haig de dir que han complert, són tan educats que al principi, quan anava a comprar, em sentia descortès quan se m’oblidava afegir el madame o monsieur, el si’l vous plait i el bon journée quan em dirigia a la caixera del supermercat.

Per altra banda, estic convençuda de que durant els primers dos mesos els meus companys de feina van haver de fer un esforç titànic per explicar-me les coses i per entendre el meu francès macarrònic. Sincerament, encara em costa comprendre com és possible que m’entenguessin sense pronunciar una sola vocal com toca, així que pel que a mi respecta, cap queixa de la gent autòctona, ben al contrari! Potser per ser capital europea o perquè no hi ha una sola persona que no tingui pares o avis estrangers, a ningú se li fa estrany trobar-se amb una intrusa amb problemes lingüístics com jo, de fet tots els companys de feina han decidit que em faran parlar bé sí o sí!

Amb el pas dels mesos he aprés a estimar Brussel·les, ja no com a turista, sinó com a una habitant més. Però també és veritat que m’ha fet adonar de lo molt bé que s’està a Castellbisbal, amb les persones de tota la vida fent el vermut a la terrassa del Casal i xerrant català. Ara acabaré la carrera i a mi m’agradaria quedar-me a Catalunya, però és cert que la situació laboral no pinta gaire bé, així que si sonés la campana aquí a Brusel·les, no diria pas que no. Al cap i a la fi, aquesta ciutat s’ha convertit en la meva segona casa ja.

Des de la meva petita experiència, jo recomano a tots els joves que se’n vagin durant un temps, llarg o curt. Més que res perquè si ens quedem sempre al mateix lloc no tenim necessitat d’adaptar-nos a res, no veiem altres maneres de funcionar, no coneixem certa gent increïble, no viurem amb un altre idioma ni entendrem que se sent al ser immigrant i, per què no, no viurem algunes situacions divertidíssimes.

Ara em queden dos mesos aquí, així que, si res canvia, fins al març potarrojos!

À bientôt!

———–

Vius a l’estranger i t’agradaria explicar la teva experiència a 7 de món? Contacta amb nosaltres!