Mireia Muñoz, Winnipeg, Canadà

La Mireia, patinant sobre gel

Publicitat
viver

Amb aquest 7 de món ens n’anem a una de les parts més fredes del Canadà, acompanyats de la Mireia Muñoz, una jove Castellbisbalenca de disset anys acabats de fer, que va ser becada per la fundació Amancio Ortega per estudiar 1er de Batxillerat a Canadà

Nom: Mireia Muñoz Zapater

Publicitat
ballooons

Edat: 17 anys

Lloc de Residència: Winnipeg, Canadà

Temps a l’estranger: 6 mesos

Professió: Estudiant de 1er de batxillerat

Llengües: Català, Castellà i Anglès


La meva gran aventura va començar un dia normal, a classe d’anglès. Estàvem treballant tan tranquils (tan tranquils com es pot estar en una classe d’angles abans del pati) quan la professora ens va parlar per primera vegada d’una beca per estudiar a Canadà i a Estats Units. Es tractava de la beca Fundación Amancio Ortega (FAO per abreviar).

Jo mai havia sentit a parlar sobre aquesta beca ( la veritat és que mai havia pensat en anar a estudiar a l’estranger), però una vegada vaig conèixer de què es tractava, no ho vaig dubtar, i em vaig tirar a la piscina, a veure si havia sort.

Després de passar la primera prova escrita (on només vam quedar una quarta part dels participants), vaig anar a fer la prova final: una presentació, en anglès, sobre un tema a escollir (en el meu cas vaig escollir parlar sobre Kendo, l’art marcial que practico).

Encara recordo quan vaig veure la llista amb els seleccionats. Estava a classe de castellà, estudiant els poemes de Lorca, amb el mòbil amagat, perquè la professora no m’esbronqués ( tot i que al final em va descobrir i no me’n vaig poder lliurar…).

Després d’un estiu ple de nervis i comiats ( amb la meva millor amiga ens vam acomiadar quatre vegades!), vaig agafar el primer avió, que em portaria a Toronto. Allà, vaig menjar per primera vegada en el cèlebre Tim Hortons, la cadena de cafeteries que triomfa a Canadà. Si alguna vegada aneu de viatge a aquest país, us heu de parar a beure un cafè en una d’aquestes cafeteries. És una parada obligatòria.

Finalment, vaig agafar el meu últim avió, que em va portar a Winnipeg (ciutat també coneguda com Winterpeg, per les seves extremes temperatures), capital de Manitoba ( o Manisnowa).

Actualment, estic vivint amb una família d’acollida (Host Family, en anglès) i estudiant en un institut canadenc. Per tant, es pot dir que estic vivint una vida 100% canadenca.

Canadà és diferent a Espanya, en tots els aspectes. Educació, menjar, clima… Gràcies a estar vivint amb una família nativa, puc apreciar encara més aquestes diferencies.

Per exemple, aquí tot està separat per grans distancies. Això fa que les cases siguin gegants i que la gent faci servir el cotxe per a tot. Aquí és una obligació tenir-lo. A part, amb aquestes temperatures de sota cero (hem arribat fins a -40ºC), no es pot fer res a l’exterior, i per tant tota la vida està envoltada entorn a l’escola, els centres comercials ( immensos, per cert) i la pròpia casa. Això segurament és una cosa de les coses que se m’estan fent més complicades. Trobo a faltar sortir a donar una volta pel carrer, fer esport a l’exterior… Per sort, les temperatures ja estan començant a pujar una mica ( ara mateix, 0 graus em sembla més o menys càlid…).

Winnipeg

La millor experiència per mi és l’escola. Mai havia estat tan contenta d’anar a classe. Aquí, a més d’aprendre, també vas a l’institut per trobar-te amb els amics i passar-ho bé, molt bé. Tots els adolescents d’aquí tenen tota la seva vida al voltant l’escola.

A diferencia d’Espanya, on no pots escollir quasi cap assignatura, aquí et deixen triar entre una gran selecció. Tenen classes de guitarra, teatre, costura, marqueteria, banda…

En el meu cas, el primer semestre vaig estudiar guitarra, física, química, mates i història. En l’actual, estic fent guitarra (de nou), biologia, anglès, art i educació física. Cal ressaltar que el meu institut té tres modalitats d’E.D física: regular, una amb activitats a l’exterior, i una classe només per noies ( jo estic en aquesta última).

Com ja he mencionat abans, les activitats a l’escola són molt importants per tots els joves. Per tant, tots els instituts tenen una gran selecció d’esport i clubs.

Al meu institut, Windsor park Collegiate, van començar el curs fent volei (esport que vaig practicar, per cert), i ara acabaran en unes setmanes basquet. A part, a més d’aquests esports principals, també en tenen alguns de secundaris, com pot ser cúrling, atletisme, hoquei…

També hi ha moltíssims clubs. Per exemple, estic apuntada a un de manualitats, però el que més m’agrada és l’Hovercraft Team.

La Mireia, 4a començant per l’esquerra, amb l’Hovercraft Team

En aquest club, hem dissenyat i construït  un hovercraft ( un aerolliscador), a més d’escriure un treball bastant complet sobre les fases de construcció, les finances… Fa un mes vam participar en les semifinals contra 7 escoles més, i d’aquí un mes participarem a les finals. Si voleu més informació podeu veure les fotos penjades en el nostre Twitter, @Bugdusters (no oblideu de seguir-nos a twitter! Cada seguidor ens ajudarà a aconseguir punts per la final!).

Una altra cosa que cal ressaltar sobre les escoles són les instal·lacions. Es nota que hi inverteixen molts diners. Per exemple, la meva escola té dos pavellons, quatre pistes de tennis, una d’hoquei, una de rugbi ( que serveix també per atletisme) a més de tenir un gimnàs a dins l’escola amb totes les màquines. A part, també hi ha totes les aules completament equipades (aquí cada professor té la seva pròpia aula, i per tant la poden equipar al seu gust).

Una cosa que m’ha sorprès molt d’aquest país és la multiculturalitat. Aquí pots conèixer gent de tot el món. Tinc amics que son de la Xina, Vietnam, la Indià, Japó, Brasil, Mèxic… i d’encara més llocs diferents! Sempre pots escoltar diferents llengües, a més de que hi ha restaurants de totes les nacionalitats ( els meus preferits són els vietnamites. He descobert que m’encanta la seva sopa de fideus tradicional, el Phở).

Tot i que fa fred, la gent aprofita qualsevol moment que les temperatures pugen per anar fora. Aquí en Winnipeg, la gent gaudeix molt d’anar a patinar al riu. Amb el fred que fa, tot el riu queda congelat, i per tant cada hivern aprofiten el gel per poder fer una pista de gel natural.

La Mireia, patinant sobre gel

Definitivament, recomano a tothom que pugui que visiti aquest increïble país, sobretot si són estudiants d’institut o batxillerat com jo. Aquesta experiència no es pot viure en molt països més, i val totalment la pena fer les maletes i venir a aquest gran país, ple de xarop d’auró, neu, molta neu, però sobretot, molta bona gent que rep a tothom amb els braços oberts.

Ja ens veurem pel poble d’aquí 5 mesos (si no me congelat pel camí, esclar!).

 

Etiquetes

Notícies relacionades


La publicació de comentaris a 772.cat implica la prèvia acceptació de la nostra política de comentaris
Top