Joventut

Jo no soc jove… Escriure sobre la joventut és un repte però no tan gran com intentar integrar-la en un projecte municipal quan, per definició, la joventut vol ser rebel i lliure i no pas integrada.

Publicitat

Durant la infància, l’educació a la família i l’assoliment de coneixements a l’escola formen la base sobre la qual fonamentem el període més crític de la nostra vida. Perquè estarem d’acord en el fet que és el més perillós, caòtic, insegur, reaccionari, irracional i primitiu de tots.

O no? Prem un moment el botó de pausa, detura el tren del temps i tanca els ulls. No, no ho facis ara, no ho feu ara. Llegiu aquest escrit i després regaleu uns minuts de regressió a la vostra memòria…

Publicitat

Cadascú de vosaltres, depenent del temps en què us va tocar viure, recordareu experiències diferents però sempre amb un denominador comú: la recerca del lloc que ocuparem al món. Tanqueu els ulls i penseu en els amics, companys, en els llocs on us reuníeu, en les circumstàncies polítiques, en els somnis que teníeu. En aquella noia o en aquell noi que tant ens agradava. En els profes i les profes i els exàmens, i els curtíssims estius. El sofà i el comandament de la tele i la barreja alquímica entre amor i odi que sentíeu per aquells qui més ens estimaven, però als qui veiem com autoritats carques, tancades i passades de moda.

Desvetlleu algunes d’aquelles sensacions que romanen oblidades sota cents d’estrats de quotidianitat i mireu de ruboritzar-vos amb aquella mirada que un dia us va quasi deturar el cor. 

Esteu preparades? Abaixeu els braços, relaxeu-vos i tanqueu els ulls…

Ara, si ho heu fet bé i la regressió us ha fet esbossar un somriure o intuir una llàgrima, us acosteu una mica més al que estan sentint elles i ells. Ara, encara i tot sentint-vos-en més propers, us adoneu que sou a anys llum de distància i, malgrat que els inundem amb camins, vies de desenvolupament, opcions, consells, esquemes i enormes dosis de somnis no acomplerts, ells seguiran estant tan lluny de nosaltres que, fins i tot en alguns moments, els somiarem aliens a la nostra existència.

Però no és així. No ho són, d’estranys, i això ho sabem nosaltres perquè som adults. Encara que intentin diferenciar-se dels models per tots els mitjans refermant quelcom que encara no tenen, no poden allunyar-se més perquè, de fet, tenen por d’estar sols, de no encaixar, de ser rebutjats o de que una broma o una paraula els faci quedar en ridícul davant tothom.

No els hem d’oferir projectes. Ni pretendre esbrinar què els cal. Penso que només els cal el que ens calia a nosaltres i el que els caldrà als següents: que els oferim camins per on circular, errar, girar cua i tornar a començar, sempre escoltant-los. Deixant que s’expressin sense la nostra presència i obtenint-ne mancances i projectes perquè sigui el seu espai. No l’espai que nosaltres els donem. 

Ens proposem crear aquests espais. Encara no en tenen, de nom. I mirarem de no ser nosaltres els qui els el posem. Elles i ells ho faran!

Xavier Romero

Author: Vicenç Moliné