Jordi Castellví: “Si comencem a barallar-nos els centres públics, el mal és per al sistema”

castellvi
Jordi Castellví, és el nou director de l’IES Castellbisbal

El passat 1 de juliol, Jordi Castellví va assumir la direcció de l’IES Castellbisbal substituint Maria Fernàndez. També va haver-hi relleu en el cap d’estudis, càrrec que va assumir Anna López. El tàndem, encara que a la inversa, és el mateix que fa dos anys va deixar aquests dos càrrecs.

Publicitat

Entrevistem al nou director de l’Institut, que ja fa 14 anys que és professor a Castellbisbal i 23 que treballa per al Departament d’Ensenyament, en un moment convuls per l’educació a Castellbisbal però també per al centre del que pren les regnes, com ell mateix ens explica.

Per què un canvi en la direcció just ara?

Publicitat

Aquest no era el pla quan vam fer el relleu fa dos anys. La idea era fer un relleu consensuat, pactat i tranquil, és a dir, nosaltres marxàvem i una persona que estava al nostre equip directiu n’assumia la direcció i entraven dues persones noves. També et dic que els antics directors que votava el claustre ja han passat a la història, en aquest sentit, hem perdut democràcia ja que per normativa la figura del director d’un centre s’ha anat semiprofessionalitzant, i ara, és el Departament el que proposa el director o directora amb una sèrie de condicions tècniques d’experiència i formació que compleix molt poca gent. Poden ser només quatre o cinc persones.

I com és que heu renovat l’equip directiu quan li quedaven dos anys de mandat?

L’equip directiu que hi ha hagut aquests dos anys no tenia cap problema, ho ha fet bé, però resulta que l’Institut ha perdut grups que han passat a l’Institut-Escola. I per cada grup que es perd son dos o tres les places de professors que es perden. I justament, les places que salten són les de la directora i la cap d’estudis, ja que una és interina i l’altra no té plaça en propietat.

Llavors el relleu és forçat.

Sí, segurament la Maria Fernández podria haver forçat el fet de quedar-se gràcies al càrrec de directora però, molt honestament, va preferir no fer-ho i vam engegar un procés per escollir un nou equip directiu. I aquí és on va començar la crisi.

Per què ningú volia ser director?

A l’ensenyament públic, molt poca gent té ganes de formar part de l’equip directiu, i molt menys de ser director o directora. Deu ser de les poques empreses en que ningú vol promocionar, al contrari de la lògica de qualsevol altre lloc, públic o privat. El volum de feina i la responsabilitat és molt alta, el prestigi molt baix i el complement salarial gairebé simbòlic. A més, és una posició amb molta tensió ja que per a la comunitat educativa has de donar la cara davant l’administració, i per l’administració, has de donar la cara davant la comunitat educativa. No ets ni un cap, ni un representant, i això fa que si hi ha un conflicte, te’l menges segur. Pot arribar a ser una posició molt dura.

I per quins motius t’has tornat a presentar?

Va haver-hi un procés una mica tens ja que ningú va manifestar el desig de ser director. Va venir un inspector i va fer una ronda de consultes entre els que ja ho havien estat, els que són catedràtics, els que porten més temps en el centre i el resultat va ser nul. Ningú, i jo m’incloc, tenia ganes de posar-s’hi. La situació va arribar a un punt on semblava que no hi havia sortida i inspecció va dir que nomenaria algú, però això el centre també ho veia amb molt de recel, i més en un moment en que hi ha necessitat d’un projecte de futur. Finalment, les persones que ens hi havíem implicat en el passat ho vam parlar amb els que seguien a l’equip directiu i vam decidir entomar el projecte. No va ser forçat perquè ningú ens ha obligat però sí que es va fer sense haver-ho planificat.

Comentes que el centre necessita un projecte sòlid. Per què?

Per que estem en una època canviant. El centre ja és un centre sòlid, enguany farà 20 anys. Però en aquests darrers anys hem viscut l’arribada de les Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement, el tema dels idiomes i les proves d’avaluació; no pot ser que els alumnes surtin de secundària sense saber anglès, no pot ser que els alumnes segueixin traient uns resultats de coneixements bàsics inferiors a la mitjana europea. Què fem malament? Això ho hem de solucionar. A més, hi ha un nou centre amb el que hem de col·laborar i competir, en el bon sentit de la paraula. Fins ara érem l’únic centre del municipi i teníem la immensa majoria d’estudiants de secundària de Castellbisbal. Això s’ha acabat.

Quins plans té en aquests aspectes?

La solució és que no hi ha solució. I si hi ha solució no la té cap persona en concret sinó que ha de ser l’equip de professors qui la trobi. A l’ensenyament públic cada aula és un petit regne i per molts acords que hi hagin, el tarannà individual pesa molt, i això és un repte. Sense uniformitzar, ja que és bo tenir professors diferents, però hem d’anar tots en la mateixa direcció.

Com heu viscut el debat sobre el model educatiu a Castellbisbal?

Amb estupefacció. Jo no ho entenc, ho lamento i em sap molt de greu per que ens fem mal. És cert que l’Institut n’ha quedat una mica al marge però si comencem a barallar-nos els centres públics, el mal és per al sistema. Això pot fer que si moltes famílies veuen que els centres públics tenen problemes, prefereixin portar els seus fills i filles a un centre privat. No hauríem de barallar-nos més, hauríem d’aprendre del que ha passat i tornar a seure a fer una cerveseta junts per parlar del que importa, que són els alumnes.

Queda decidir entre les dues propostes que van sortir de la Comissió sobre el Model Educatiu. Quina serà la posició de l’Institut?

En principi neutral. Nosaltres no volem posicionar-nos a favor de ningú sinó a favor de tothom. Sé que sona molt còmode però al haver-ho viscut una mica al marge, veus les coses amb una perspectiva diferent. Qui ha de donar el primer pas i posar-hi més energia són els que els afecta més directament. I ser neutral no vol dir passar de tot, si en algun moment ens demanen que mediem, ho farem.

Com es pot solucionar una situació així?

És difícil, però per experiència personal viscuda a altres municipis on hi ha hagut “piques” entre centres públics, cal pensar en el futur i no fixar-se en el que s’ha dit en el passat. Recordar que es va enviar un tuit o una carta amb un contingut concret no ajuda. Això ja s’ha dit, ja ens hem barallat i ja està.

Però hi ha un problema de natalitat que reclama canvis.

Sí, tenim un problema greu i podríem entrar en per què es van construir tantes escoles però ara en tenim quatre, cada una amb un projecte bo i no podem entrar a discutir quin és millor. Hi ha gent que opinarà que aquest és millor, i gent a qui li n’agradarà un altre i també tindrà tota la raó del món. No hi ha cap evidència científica que un model sigui millor que l’altre i, de fet, penso que és bo que ni hagi de diferents. Això fa necessari, que d’una forma el més tècnica possible, s’estudiï la demografia i es facin previsions, si és possible, de les necessitats que hi haurà cada curs.

Publicat l’11 de juliol a les 12:40 per Vicenç Moliné

Author: Albert Miralles