Isaac Saiz, Wrexham, Gal·les

El nostre proper pota-roig viatger també ha marxat a un lloc de parla anglesa, però aquest cop al Regne Unit. En un racó de Gal·les, l’Isaac Saiz hi està acabant la carrera.isaiz_1

Publicitat

Nom: Isaac Saiz Caraltó

Edat: 22 anys

Publicitat

Lloc de Residència: Wrexham, Gal·les, Regne Unit

Temps a l’estranger: 9 mesos

Professió: Estudiant d’enginyeria mecànica

Llengües: Català, Castellà i Anglès

isaiz_2
L’Isaac i els seus companys davant del Stonehenge, monument megalític de l’Edat de Bronze

Tot va començar amb la meva entrada a la universitat. Jo tenia el somni de ser pilot d’avions però són uns estudis caríssims i vaig pensar que era millor estudiar alguna cosa més assequible. Un cop tingués feina, em podria finançar jo mateix, així que vaig decidir fer una enginyeria (ja que sempre se m’han donat bé els números i m’agrada saber el perquè de les coses). La millor opció era fer enginyeria aeronàutica, ja que així ja estaria dins del món de l’aviació però, coses de la vida, a l’haver estat mandrós durant el batxillerat, la meva nota no era suficient per a entrar a fer aquesta carrera. Finalment vaig entrar a la carrera d’enginyeria mecànica i aquí va començar tot.
El dia de la xerrada orientativa de principi de curs vaig preguntar per la possibilitat de fer el primer any i després passar-me a aeronàutica i em van dir que no calia, que la meva universitat tenia un conveni amb una universitat de Gal·les i que podia fer l’últim any allà i tenir una doble titulació (l’enginyeria mecànica reconeguda a l’estat espanyol i la aeronàutica al regne unit). Ja tenia un objectiu.
Després de quatre anys d’espera i una última setmana de terror abans de marxar va arribar el moment. Amb molta il·lusió però alhora força espantat per deixar-ho tot enrere i anar cap a lo desconegut vaig marxar cap a Wrexham, Gal·les.

En arribar plovia, és clar, i quan vaig entrar a la que seria la meva habitació per tot l’any se’m va caure el món a sobre, tenia uns 15 metres quadrats però això si, amb lavabo.
El primer mes va ser força dur. De sobte estava sol, en un país completament diferent i on no es parlava un idioma que jo dominés. Però a mesura que va anar passant el temps l’habitació semblava més gran, els dies menys plujosos i l’idioma era una barrera que s’anava reduint dia rere dia. Vaig començar a fer amics, sobretot anglesos (evidentment) però també molts alemanys.
Les primeres classes van ser força confuses, ja que no enteníem gairebé res, però a força d’acostumar l’orella i anar parlant amb la gent es van fer menys difícils. També va ajudar el fet que el contingut de les classes era bastant més reduït que al que estava acostumat, però donen força importància a la presentació, tant oral com escrita. Això és degut al sistema educatiu del Regne Unit on la universitat és com un “batxillerat avançat” i és realment necessari fer un màster per a trobar feina (això si, quan la trobes estàs força ben pagat des del primer dia).

isaiz_3
De visita al castell de Conwy, al nord de Gal·les

Una cosa que em va sorprendre molt va ser el finançament que ofereixen, d’entrada per ser estranger reps una beca de la universitat i una altra de l’estat, però a més pots demanar un finançament, la LOAN on, si realment ho necessites, et donen el que necessitis per pagar tant la universitat com la casa i el menjar. Tots els diners que dóna la LOAN s’han de tornar, però no té cap “trampa”, és a dir que quan comences a treballar i a guanyar més d’una certa quantitat, comences a tornar-ho, sense interessos, comissions ni cap altra concepte bancari per treure’t calers, a més ho pots liquidar quan vulguis sense cap recàrrec. És un concepte senzill “el que t’han deixat, ho tornes”. Crec que aquest finançament és una de les millors coses que té l’educació gal·lesa i es podria adoptar a Catalunya, és una inversió de futur per a l’estat i amés es dóna l’oportunitat d’estudiar a TOTHOM.
Amb el meu metre i setanta centímetres d’estatura i els meus seixanta quilos de pes vaig decidir aparcar el bàsquet, que ha sigut l’esport que he practicat tota la vida, per a provar el Rugby (no sé per què però m’agrada practicar esports pels quals no dono el perfil…), ja que és l’esport gal·lès per excel·lència i sempre m’ha agradat. El primer entrenament va ser força confús i aterrador, jo allà, enmig de nois de més de cent quilos sense saber que fer ni on posar-me, amb una pilota amb forma d’ou… per sort, al Rugby no només es necessita gent corpulenta, sinó que també es necessita gent ràpida, així que de seguida em van trobar un lloc a l’equip. M’ho he passat realment bé jugant i sortint amb els companys de Rugby i, com a cirereta, hem guanyat la lliga (també em vaig trencar el nas, però prefereixo quedar-me amb el fet que som campions de lliga).
A part dels nous amics que he fet a la universitat i al Rugby també he trobat noves amistats a dintre de casa, cosa gens estranya perquè és una casa amb habitacions.

isaiz_4
Shrewsbury, el poble natal de Charles Darwin

He tingut l’oportunitat de conèixer un alemany, dos portuguesos, una basca i un anglès, amb els quals he tingut molt bona relació. A més, he reforçat les relacions que ja tenia amb els companys de la universitat de Barcelona que també han vingut a fer aquest any. Tot i això últim, i sense voler semblar ofensiu ni voler ferir a ningú, hauria preferit venir sol (com m’imagino que ells també pensen). Tot i que al principi ens vam ajudar molt entre tots, cosa que agraeixo moltíssim, m’hagués agradat venir sol i haver hagut d’espavilar-me per tot, forçar-me a conèixer gent (cosa que em costa) i parlar sempre en anglès, cosa que no he fet ja que sempre anàvem en grup i tot i plantejar de parlar en anglès entre nosaltres, sempre acabes tornant al Català.
És moment de parlar dels anglesos. Per no dir que són estranys, diré que són diferents, que és una altra cultura. Començant per què condueixen per on no toca, cosa a la qual encara no m’he acostumat tot i haver estat aquí 5 mesos, i acabant perquè no he trobat pipes salades de gira-sol (sembla una ximpleria, però poques coses hi ha pitjor que voler menjar pipes i no trobar-ne enlloc).

Són gent força peculiar, ja que són molt tancats però quan els hi dónes conversa parlen pels colzes, el qual pot ser un problema quan encara no domines l’idioma, ja que te’ls quedes mirant amb cara de pa, un somriure estúpid i assentint cada dos per tres. A part d’això i que creuen que no són ells els que condueixen al revés sinó la resta del món, la gent que he conegut m’ha semblat molt entretinguda i interessant. També hi ha una cosa que m’ha resultat força familiar, el Gal·lès, que és un idioma minoritari i que es parla només en algunes zones del país i que, tot i que no està oprimit o en vies d’opressió com és el cas del Català, s’està perdent. És un idioma semblant al Eusquera, tot i que només en el sentit que no se sap d’on prové (així com el català, el castellà o l’italià tenen arrels llatines i l’anglès o l’alemany són de procedència Germànica).
A grans trets aquesta és la meva aventura pel Regne Unit, com tots els altres, podria escriure mil pàgines més parlant d’anècdotes, viatges i experiències que he tingut la sort de viure en aquest país, però crec que ja he complert l’objectiu que m’havia marcat, animar a tothom que pugui a passar una temporada a l’estranger per a viure la seva pròpia aventura i conèixer gent i cultures noves. Així que espero que us hagi agradat i ja estigueu pensant en el vostre viatge.

See you soon!