“El meu pare em va ensenyar el 90% del que sé i la vessant humana de la professió”

El passat 31 d’octubre, el Doctor Joan Planas va “tancar” la consulta que des de fa anys té al carrer 11 de setembre. 10 dies abans havia deixat de consultar al Centre d’Atenció Primària (CAP) amb motiu de la seva jubilació després d’haver exercit 41 de metge a Castellbisbal. Com a homenatge i reconeixement per la seva trajectòria i la del seu pare, l’ambulatori es dirà CAP Dr. Joan Planas.

El Dr. Joan Planas
El Dr. Joan Planas
Publicitat

Com és deixar de ser metge després de quatre dècades?

Encara és difícil de valorar però al cap del dia reps a 80 o 90 persones i això és difícil d’oblidar. Sobretot la relació personal amb aquesta gent, el tarannà de cadascú i la vida de cadascú ja que al final amb la meva feina treballem amb la vida de la gent. I això comporta situacions una mica complicades, més quan la gent que tens davant no és un número sinó una persona amb la que tens relació, algunes d’elles d’amistat.

Publicitat

Per una banda és un descans de treure’t la responsabilitat i per l’altra banda, un buit, ja que et falta alguna cosa, arribar a la consulta i veure que ja hi ha 20 persones esperant. Però això no ho podré valorar bé fins d’aquí uns mesos.

En aquest temps, quins canvis ha vist en la medicina?

Ha canviat molt per que la informàtica ens ha donat molta informació. Jo en sóc un enamorat, entre d’altres coses per que no m’agrada escriure. Durant molts anys hem treballat amb una història clínica mental. Quan et venia un pacient, el que te n’enrecordaves bé, i el que no, també.

Quan vaig poder, jo em vaig començar a fer històries clíniques amb WordPerfect fins que van arribar els sistemes informàtics del Consorci. A partir d’aquí, el que ens ha facilitat molt la feina ha estat poder-nos connectar directament a la història clínica de l’hospital. S’han evitat les duplicitats en proves i nosaltres, des de l’ordinador del CAP, podem accedir a aquestes proves i revisar les antigues.

I Castellbisbal?

Abans el tracte era molt diferent. La gent treballava molt dur per que normalment els que es dedicaven a la pagesia treballaven de sol a sol i els que, ja amb un ambient més industrial, anaven a repartir, arribaven a les 10 de la nit a Castellbisbal i aprofitaven aquella hora per anar al metge. Nosaltres sopàvem a les 8 i obríem la consulta a les 9 de la nit i fins les 11 passades. A mesura que Castellbisbal es va anar industrialitzant i la gent va agafar torns, això va anar canviant.

Què vas rebre del teu pare?

Per començar, el 90% del que sé. La medecina, a part d’estudiar, és un tema clínic, molt pràctic. A part, mentre feia la carrera a Barcelona, jo veia tot el que estudiava a la consulta del meu pare. Si anaves aplicant el que aprenies dia a dia a la universitat, això a mi i als meus germans ens va ensenyar moltíssim. A més, que ara tenim moltes eines però abans només teníem les nostres mans i el fonendoscopi, poca cosa més.

També en vaig aprendre el tracte amb la gent, el fet d’anar a un lloc i saber com has d’estar, quin és el teu lloc, saber quan has d’actuar i quan no, etc. Això no t’ho ensenyen a la facultat de medecina. Tota aquesta vessant humana, de servei, ens ho va donar a nosaltres i vam veure que era un actiu seu i que la gent li agraïa molt.

Com ha rebut l’homenatge que suposa posar el seu nom al CAP?

Ja hi va haver alguna temptativa particular per fer un reconeixement a la feina del meu pare però jo no volia fer cap pas fins que deixés de treballar al CAP. Ara s’han donat les circumstàncies però jo no he hagut de fer res. Va sortir la idea dels mateixos companys, que em volien fer una sorpresa posant-hi el meu nom, però parlant amb gent van veure que seria una bona idea que l’homenatge també fos per al meu pare, com a llavor de tot.

Per a mi va ser molt gratificant i una sorpresa molt agradable ja que no té un valor físic sinó un valor moral molt gran, més quan han estat els mateixos companys els que han donat el tret de sortida.

Seguirà exercint en l’àmbit privat?

Afortunadament he arribat als 65 anys i em trobo bé i amb ganes de treballar, pel que la meva intenció és seguir treballant amb empreses i és una forma de no deixar la medicina.

I a nivell particular, seguiré amb la consulta però a hores concertades. La idea és que la gent pugui venir a consultar-me qualsevol cosa si la necessiten. Jo sempre els dic: “tingui, el meu telèfon, espero que no l’hagi de fer servir mai”.

Els darrers anys hem passat de parlar d’ampliar el CAP a tancar-ne les urgències 24h. Cap a on ha d’anar la sanitat a Castellbisbal?

Aquest és un tema complicat ja que, afortunadament, teníem uns serveis que no ens corresponien. Amb la bonança econòmica, amb la intervenció de l’Ajuntament, pel que fos, s’havien cobert les urgències les 24 hores del dia tot i que ens corresponien a un altre centre.

Fins aquell moment, aquesta era una feina que abans l’assumien els metges del poble, primer el meu pare, després jo, i abans de formalitzar-ho al CAP, entre el Fèlix i jo.

Quan l’economia va decaure, llavors es van tancar les urgències de 12 a 8 del matí quan en realitat tocava que estiguessin tancades de 8 del vespre a 8 del matí.

Clar, com més serveis hi hagin, millor, però moltes vegades no és econòmicament viable tenint en compte que, de la forma que esta organitzat el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), és tant o més àgil una trucada al 112 que anar al CAP. Si un metge del CAP va a un domicili i es troba una persona amb un infart, li pot donar medicació però ha de trucar al SEM i això és temps perdut que es guanya trucant directament.

Tots volem estar el més ben atesos possible però jo sempre ho he dit, la persona que esta més mal atesa al poble és el metge. Ell està sol a urgències i si li passa res, no hi ha un altre metge que el pugui atendre.

Publicat el 17 de novembre de 2014 a les 16:00 per Vicenç Moliné

 

 

Author: Vicenç Moliné