“El meu nom vol dir esperança”

Dijous va visitar la Biblioteca Josep Mateu i Miró, l’autora i protagonista de “El secret del meu turbant”, Nadia Ghulam. Segurament la hora i mitja més emotiva pels components del grup de lectura de la biblioteca, que aquest mes tracten aquesta història real de superació d’una dona en mig d’una guerra d’homes.

Publicitat

L’acte estava obert a tothom i forma part també de les V Jornades per a l’eradicació de la violència vers les dones que es celebra en motiu del Dia Internacional, aquest diumenge 25 de novembre.

La Nadia Ghulam va néixer l’any 1985 a Kabul, a l’Afganistan. Víctima de la guerra civil que va enfondre el país l’any 1993, va haver d’estar hospitalitzada sis mesos a causa d’una bomba i un cop en va sortir va haver de fer front a la realitat que l’esperava: sense menjar i recursos per viure, el seu germà va ser assassinat i el seu pare va embogir. La fi de la guerra va venir de la mà del règim talibà l’any 1996 que va acabar de tancar les portes al conjunt de dones viudes i orfes que la guerra havia deixat, així que la Nadia va decidir adoptar la identitat del seu germà mort i fer-se passar per ell per a poder treballar.

Publicitat

La vivència d’un acte tan atrevit i a l’hora tan extraordinàriament humà es detalla en el llibre que ha escrit amb la periodista Agnès Rotger (Premi Prudenci Bertrana), a on explica el seu dia a dia en una realitat d’homes d’un país per reconstruir, i com aquest li va obrir les portes per entendre una mica més el món. La religió, la relació amb els seus amics (que no sabien que era dona), amb els seus familiars, l’educació i la seva pròpia identitat es perfilen davant d’un decorat que segons ella el món occidental desconeix. Protagonista d’un destí incert és un clar exemple de superació i un dels testimonis que, amb assertis-me, fan qüestionar el món en el que vivim.

Amb un català prou bo, relaxada, i amb la seguretat d’haver-ho fet més d’un cop, la Nadia va dedicar gairebé dues hores a explicar la necessitat d’haver convertit en relat la seva història. El contacte amb les ONG i els periodistes (que són qui la van treure del seu país i amb qui va ser molt crítica) li va obrir els ulls sobre les influències mundials, les esperances reals del seu poble i la necessitat d’acabar amb un analfabetisme que els governs afganesos aprofiten per a mantenir el control no democràtic. “Necessitem metges, psicòlegs, psiquiatres, no armes” reiterava una vegada i una altra en la necessitat del coneixement i posava en evidència la intervenció de països externs al conflicte que només aporten soldats. Des de que és a Catalunya, acollida amb una família a Badalona, ha tingut molt clar que el seu objectiu és aprendre, formar-se i tornar a l’Afganistan per a millorar la situació. Ha après que el saber i la informació són unes grans armes que ni en el món occidental s’utilitzen del tot per a fer el bé: “Quan van arribar els talibans la meva mare va plorar d’alegria” deia davant la sorpresa de tots els assistents, i ho posava com a exemple del desconeixement que fins i tot tenim els que no vivim en guerra. Explicava que els talibans havien portat el més semblant a una pau, cohibida, però sense la violència brutal de la guerra.

“El secret del meu turbant” Premi Prudenci Bertrana. Edita Columna

És optimista. Creu que tot anirà a millor perquè confia plenament en la societat femenina d’Afganistan, “dones fortes i valentes que tenen ganes de tirar endavant”. De fet, apuntava que la situació de la dona havia millorat i que ja hi havia un grup que podien estudiar a la universitat però que encara queda moltíssim per fer perquè aquestes mateixes sovint pateixen per la seva vida a l’assistir a classe.El futur se l’imagina semblant a la Índia a on “els nens són pobres però feliços. No necessitem ser rics, sinó viure en pau. Hi ha generacions senceres que no saben que vol dir la paraula “pau” al meu país” i és que si en algún moment declinava el discurs i s’allunyava de la guerra, en seguida feia tocar de peus a terra. La situació d’un país que porta 35 anys de conflicte bèl·lic feia oblidar de la ment de les assistents, la inevitable comparació amb la Guerra Civil del nostre país.

Amb frases contundents però amb una sensibilitat que feia emocionar, va finalitzar recordant que el seu no és un cas aïllat. Sinó que a tot arreu a on hi ha guerra i situacions extremes, hi ha també dones (i homes) que lluiten i passen per vivències excepcionals. Es va acomiadar dedicant llibres i atenent a un públic molt commogut al que va fer participar varies vegades.

El Secret del meu turbant” el podreu trobar a la llibreria La Barretina i al servei de préstec de la Biblioteca Josep Mateu i Miró, juntament amb altres novel·les que tenen Afganistan de rerefons.

 

Publicat el 24 de novembre de 2012 a les 10:30 per Laura Grau