Xavi Sabaté, Monaghan, Irlanda

Amb aquesta nova edició del 7 de món, ens endinsem en l’experiència del pota-roig més jove de les darreres publicacions. El Xavi Sabaté té 15 anys i va decidir anar-se’n a viure un any sencer a Irlanda, a cursar 4rt ESO, com ja van fer els seus dos germans.

Cliffs of Moher
Publicitat
Restaurant Masia Can Campanyà

Cliffs of Moher

Nom: Xavi Sabaté

Publicitat
farmacia-m-castelana

Edat: 15 anys

Lloc de residència: Monaghan, Irlanda

Temps a l’estranger: 9 mesos

Professió: Estudiant de 4t d’ESO

Llengües: Anglès, castellà i català

 

 

El dia en què els meus pares em van proposar de marxar un any a estudiar quart d’ESO a l’estranger, vaig dir que sí sense dubtar ni un segon. I suposo que em va ser tant fàcil perquè després de que els meus germans haguessin fet el mateix en el seu moment, portava anys esperant la pregunta i rumiant la resposta. Després de trobar l’agència que vam creure millor, em va tocar el moment d’escollir la meva destinació. Després d’uns quants dies de reflexió vaig triar Irlanda, probablement per la proximitat del lloc, perquè els meus germans hi van anar i mai van tenir cap queixa i perquè sabia que allà m’esperava un quart d’ESO fàcil, molt fàcil.

Hurling

Hurling

El següent pas va ser omplir un munt de paperassa amb informació detallada sobre la meva persona i enviar-la a l’agència que amb aquesta, em buscaria una escola i després, una família a prop de l’Institut. Així que un dia vaig rebre una carta on se’m comunicava el meu emplaçament per al curs 2013-2014, Monaghan, un petit poble situat al Nord de la República d’Irlanda, a tres milles de la frontera amb Irlanda del Nord. L’escola, el St. Macartan’s College, fet que em va espantar una mica al principi ja que es tracta d’un antic seminari convertit en Institut (només de nois) catòlic i amb el lema “fortis et fidelis”, forts i fidels. Tot estava apunt per començar i cada cop quedava menys per marxar.

El 22 d’agost, dos dies després d’acabar-se la festa major, i després dels maleïts comiats, vaig agafar l’avió que em duria a l’aeroport de Dublín. Allà em van rebre empleats de l’empresa que organitza la meva estada durant l’any i la primera nit la vaig passar a Maynooth, en una espècie de campament de benvinguda. L’endemà ja si que vam agafar un autobús cap a Monaghan i la primera cosa que em va sorprendre va ser la quantitat de gent de totes les parts del món que hi anàvem, i això només estudiants d’aquesta empresa. Allà ens vam conèixer per fi les nostres famílies i la nostra coordinadora, l’encarregada de vetllar per el nostre benestar durant l’any. Quan ja estava instal·lat al que seria la meva habitació per al curs i en tan sols en unes hores al país verd havia hagut de demanar que em repetissin el que havien dit varies vegades, i en diverses ocasions havia hagut de dir que sí sense entendre el que em deien per por a semblar un absolut idiota, llavors, per primera vegada, vaig ser conscient del que m’esperava.

Derry

Però sense temps de maleir-me per haver escollit de marxar un any en comptes d’escollir la comoditat i el bon temps de Castellbisbal, vaig espavilar-me i vaig començar a interessar-me i moure’m. Amb encara una setmana abans de començar el curs, l’escola va convocar els estudiants d’intercanvi un dia per a ensenyar-nos l’escola i per a que triéssim el curs i les assignatures. I em vaig apuntar a quart, un any que anomenen “Transition Year”, any de transició, un any entre el primer i segon cicle que el sistema educatiu irlandès té per a donar un petit descans als estudiant i per a treballar la part menys acadèmica de l’educació: l’oportunitat perfecta per a un estudiant estranger que vol aprendre anglès, integrar-se i gaudir de l’any sense preocupar-se de deures o exàmens ja que durant aquest any, de classes que entenem com normals, no se’n fan gaires.

I la veritat es que no me´n penedeixo gens d’haver escollit aquest curs. Potser sí que hauré de treballar molt més que els meus companys l’any que ve perquè no hauré aprés tot el que ells han fet aquest any a l’escola però crec que ha valgut molt la pena. A l’Institut he tingut l’oportunitat de fer coses diferents que mai hauria pogut fer en un sistema com el que tenim al nostre país. Durant els nou mesos vam fer un musical, una obra de teatre, hem fet un munt d’activitats de tot tipus i tota mena, des de jornades de seguretat vial fins a sortides a Dublín a veure una obra de teatre o cursos de primers auxilis, competicions d’emprenedors o classes de ball irlandès. També he

Rugby

Rugby

tingut especial facilitat per a poder practicar esport a l’escola, on hi ha equips de tots els esports que es puguin imaginar i molts dels alumnes estan involucrats en els equips, que es consideren una part important del centre. En el meu cas he jugat a bàsquet, a rugbi i també a hurling, un esport irlandès en algun moment definit com una barreja de hoquei i assassinat. Un curs ple d’oportunitats per a tothom per a fer ús i demostrar les seves habilitats i per a fer gaudir d’un curs diferent en una molt bona escola, molt diferent al que m’imaginava quan per primera vegada vaig entrar a la seva pàgina web. Una escola plena d’activitat, amb bons professors respectats als que els hi agrada la seva feina i treballen amb la convicció de que el que fan és molt important i s’impliquen en la vida de l’escola al màxim. Una escola on la part acadèmica és la més important però on també es valora i facilita la implicació dels estudiants en activitats artístiques, esportives o científiques entre d’altres. En definitiva, una molt bona escola on he gaudit d’un any excel·lent i on m’he adonat de que el rumb que porta l’Institut Castellbisbal no el durà enlloc.

I fora de l’Institut, com que no m’havia de preocupar de l’escola, m’he pogut dedicar a gaudir plenament de l’any. He començat a jugar al rugbi, un esport força popular a Irlanda i que és més dur del que em pensava especialment ja que es juga a l’hivern per no interferir en la temporada d’esports gaèlics que va des de l’abril al novembre i aquí és el més important, i a Irlanda a l’hivern i fa molt fred i hi plou molt, molt. Tot i que aquí el bàsquet no és ni de bon tros tant practicat com a La Península, he seguit jugant en un equip de la zona que juntament amb el rugbi han estat molt importants per a la meva integració ja que fer esports és una manera molt bona de conèixer gent i de fer amics. Però crec que no hi ha millor manera d’integrar-se a Irlanda que jugar a esports gaèlics ja que aquí és el que absolutament tothom fa i recomano a qualsevol persona que vagi a passar en una època a Irlanda que s’interessi en la GAA ja que és una de les coses que es viu amb més passió en aquest país. I en el meu cas vaig triar de jugar al hurling, un esport jugat amb estics de fusta i amb una pilota molt similar a les de beisbol i que està considerat l’esport més ràpid que es juga en exteriors, i tot i que no he tingut temps d’aprendre’n ni jugar-hi gaire ja que la temporada comença a l’abril, ha estat una molt bona experiència que sempre recordaré.

Edinburgh

També he tingut l’oportunitat de conèixer diferents parts d’Irlanda i fins i tot Escòcia en diferents excursions i viatges que les agències que organitzen les estades dels estudiants organitzen on he pogut conèixer les ciutats més importants del país com ara Dublín, Derry, Belfast o Galway i altres paratges com ara els Cliffs de Moher i el New Grange entre d’altres.

I ara que ja m’hi he acostumat, ara que ja no em resulta estrany posar-me l’uniforme cada dia i agafar el bus per anar a l’escola, ara que he entès el futbol gaèlic i gaudeixo animant els Sean’s, l’equip de la meva zona, ara que la pluja ja no és un impediment per a fer vida normal, ara que mantenir una conversa normal i fluida en anglès ja no suposa un esforç mental descomunal, ara que sopar a les sis de la tarda em sembla el més normal del món i les torrades amb mantega també, ara que odio una mica més els anglesos i me n’alegro quan Irlanda guanya el Sis Nacions, ara que una vaca en mig de la carretera em sembla el més normal del món, ara em toca tornar, in en menys de dues setmanes agafaré l’avió que em tornarà a Catalunya, i ara és quan aquella barreja de felicitat per tornar i la tristesa de deixar enrere tantes coses em fa un nus a la gola mentre escric aquest paràgraf, perquè sé que quan torni potser no però acabaré trobant a faltar tot allò que he conegut aquest any i que mai hagués imaginat enyoraria.

Ens veiem aviat Pota-rojos!

Good luck! 

 

_ _ _ _

Vius a l’estranger i t’agradaria explicar la teva experiència a 7 de món? Contacta amb nosaltres!

_ _ _ _

Etiquetes

Notícies relacionades


La publicació de comentaris a 772.cat implica la prèvia acceptació de la nostra política de comentaris
Top