Recomanacions literàries pel mes d’abril

 

Publicitat
Restaurant Masia Can Campanyà

Les propostes literàries de la Biblioteca Josep Mateu i Miró per aquest mes són:

Publicitat
Restaurant Masia Can Campanyà

Todos nuestros ayeres, de Natalia Ginzburg. Lumen

El festival de joia i bon humor que va ser Ti ho sposato per allegria sempre acompanyarà el record de Natalia Ginzburg (Palerm, 1916-Roma, 1991). Tutti i nostri ieri (1952) resulta inseparable de la trajectòria vital d’aquesta escriptora, atès que ens presenta la vida d’una família entre els anys obscurs del feixisme i l’alliberament després de la derrota. A mesura que les aventures militars del Duce atansen Itàlia a la guerra i, més tard, quan arriba la guerra de debò, els homes són reclutats, les dones guarden la casa, els familiars i els amics es dispersen a campar-la per on poden. La protagonista, igual que l’autora, viu una maternitat difícil en un entorn inesperat: un llogarret meridional, on s’hi sent estranya i és evident que no hi encaixa. Més enllà de les coincidències personals, veiem reflectides les penalitats d’una generació que ha vist ensorrar-se les seves expectatives a causa de la guerra. Qui n’ha pogut escapar, ha hagut de sofrir l’exili interior, la incomprensió i la solitud. En un ambient d’aparença calmosa i monòtona, les notícies dolentes trenquen l’harmonia dels qui es creuen a recer del patiment. I a desgrat de tot, s’hi veu un xic d’esperança, no pas per l’arribada d’una vida millor, sinó perquè ens hi posem com vulguem, la vida continua.

 

El Càtar proscrit, de Jaume Clotet. Columna

Jaume Clotet (Barcelona, 1974) ha guanyat el XXè Premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb El Càtar proscrit. A partir de les aventures de dos personatges de ficció, Clotet evoca la tragèdia dels bons hòmens. En Jaspert, el cavaller, i n’Artal, l’escuder, tenen en comú la seva condició de càtars i la dissort que els acompanya. El cavaller ha perdut les terres i els títols. L’escuder només tenia la família i també l’ha perduda. En un context de derrota personal i col·lectiva, els protagonistes fan de l’honor i la fidelitat els seus valors. Entre estranys, honoren els compromisos adquirits i acrediten la bona fe que els neguen els croats i els inquisidors. Per una ironia del destí, la destrucció d’Occitània sota el pretext de la lluita contra l’heretgia demostra que el mal triomfa –per sempre?- a desgrat de l’omnipotència divina.

 

Legado en los huesos, de Lydie Salvayre. de Dolores Redondo. Destino.

Dolores Redondo (Donostia, 1969). Escriptora basca de llengua castellana, una de les veus noves més populars de la novel·la negra. Legado en los huesos (2013) és la segons part de La Trilogía del Baztan. Assistim a una trama ben construïda que barreja la resolució policial d’uns crims i el retorn al passat no sempre agradable de la inspectora Amaia Salazar, el personatge protagonista que dirigeix el cas. Baztan és el nom d’un riu i un municipi de la Navarra euskalduna, una zona que conserva tradicions i supersticions ancestrals. Els personatges de la mitologia basca s’entortolliguen amb les pràctiques de bruixeria per entrebancar la feina de la policia. La versió cinematogràfica de la primera part, El Guardián invisible, ha estat dirigida per Fernando González i estrenada el març del 2017.

 

 

 

La Solitaria pasión de Judith Hearne, de Brian Moore. Impedimenta

Brian Moore (Belfast, 1921-Malibú, 1999). Escriptor, professor universitari i guionista de cinema. The Lonely passion of Judith Hearne (1955) ha estat la seva novel·la més celebrada. La protagonista és una dona irlandesa catòlica, soltera de més de 40 anys que encara fa una mica de goig, de fermes conviccions morals i religioses. Porta una vida de pobresa respectable i viu a dispesa en una pensió. Tota la vida ha fet el que les convencions socials masclistes esperaven d’ella: s’ha aplicat als estudis secundaris, ha tingut cura de la seva tia malalta, s’ha dedicat a professions ben vistes per a una dona del seu temps (música i labors). Amb el pas dels anys, els seus parents moren, viu sense ingressos suficients i no té perspectives de casar-se. Per a ella, un bon matrimoni i el benestar material són els signes de la felicitat i l’èxit. L’educació que ha rebut i la por als comentaris desfavorables de la gent li impedeixen d’expressar obertament les seves emocions. Vist que no està bé per dins, els amics la compadeixen i els prínceps blaus la defugen. Sense poder sortir de l’ou, la beguda li dona una evasió secreta i solitària. Però atès el caràcter il·lusori d’aquest alliberament, que la destrueix per dins i li pren la respectabilitat social que encara la protegia de la marginació, ha d’acceptar que s’enfronta a un futur de solitud i arriba a la conclusió que ha gastat la seva vida en va. La traducció d’Amelia Pérez ens dona la mesura de la seva desesperació: “¿Qué va a ser de mi, oh, Señor, sola en esta ciudad, sin más compañía que la bebida, la bebida odiosa que me devasta, me desgracia, la bebida solitaria que me deja aún más sola, más abandonada? ¿Por qué esta cruz? Dame otra: dame un gran dolor, una enfermedad horrible, lo que sea, pero acompañada. Dame alguien con quien compartirlo”. L’any 1987 Jack Clayton va dirigir una pel·lícula basada en aquesta novel·la, amb l’actriu Maggie Smith de protagonista.

 

 

Autor

La publicació de comentaris a 772.cat implica la prèvia acceptació de la nostra política de comentaris
Top