Pol Dieguez, Dublín, Irlanda

Comencem el dimecres amb un nou 7demón des d’Irlànda, on el Pol Dieguez, un castellbisbalenc de 15 anys està estudiant el darrer curs d’ESO. En les properes línies ens explica què el va dur allà, i el bé que li està anant.

Publicitat
Restaurant Masia Can Campanyà

 

En Pol, al poblat celta “Glendalough”

Publicitat
Dental Gaudi

Nom: Pol Diéguez Pastallé

Edat: 15 anys

Lloc de Residència: Dublín, Irlanda

Temps a l’estranger: 9 mesos

Professió: Estudiant

Llengües: Català, Castellà, Alemany, Anglès

 

Em dic Pol Diéguez Pastallé, tinc 15 anys i he passat els darrers 9 mesos a Dublín cursant l’últim curs de l’educació obligatòria. Ara que ja només em falten tot just dues setmanes per acabar el curs, he fet un escrit pel 7 de món ja que m’agradaria explicar-vos la meva experiència.

Feia dos anys que, a l’escola on he estudiat segon i tercer d’ESO, venien diferents empreses organitzadores d’estades a l’estranger a fer-se conèixer. Jo anava a les xerrades que feien i sempre pensava com m’agradaria viure una experiència com aquesta.

Quan vaig començar el tercer curs em vaig animar a dir-li als meus pares que m’agradaria anar a algun país de parla anglesa per millorar el meu anglès. Al principi els meus pares no em van fer massa cas, pensaven que era molt jove i que ja tindria temps d’anar a estudiar a l’estranger, però després de vàries vegades de mostrar que realment ho volia fer, em van prendre seriosament i vam començar a buscar una empresa que organitzés una estada que anés bé per mi.

El 17 de març, dia de la festa de St. Patrick, es celebra la festa nacional d’Irlanda i tota la ciutat la il·luminen de verd com el trèvol de les 3 fulles que dóna bona sort als irlandesos.

Després de mirar i mirar vam trobar una escola amb les característiques que volíem, la “St. Kilian’s Deutsche Schule” i a prop de l’escola una família acollidora, així que la meva aventura va començar l’última setmana d’agost de l’any 2016, allà el curs comença una mica més aviat. Abans de començar el curs, el meu pare i jo ja vam anar a visitar l’escola i la família amb qui havia de viure, així que aquell dia d’agost vaig marxar sol, i a l’aeroport m’esperaven la Rosarii i el Tony, una parella encantadora que s’han preocupat sempre de mi i de totes les meves necessitats i m’han ajudat en tot el que ha calgut.

Amb la meva germana i una creu celta

L’últim curs de l’ESO a Irlanda l’anomenen “Transition Year” o any de transició. És un curs molt diferent del que coneixem a Catalunya, ja que aquí es considera que ja s’han assolit tots els coneixements de l’escolarització i es fan molts tipus de treballs i projectes com ara convivències amb el grup classe, pràctiques a empreses, tallers de cuina, de jardineria, etc. També hem fet molts “workshops” sobre orientacions a les diferents carreres universitàries, per tal de poder tenir una mica clar en què consisteixen i així poder decidir i triar la següent etapa acadèmica.

A la mateixa casa on he viscut durant tots aquests mesos he compartit moltes estones amb un noi un any més gran que jo que ve de França, l’Adrien. Amb ell he après moltes coses ja que per a ell ha estat el segon any de residència i la seva escola està just al costat de la meva. Al principi, ell em va ensenyar com arribar al cole, on comprar targetes per anar al bus i totes aquestes cosetes de la vida diària que si algú t’acompanya al principi sempre són molt més fàcils.

Aquí estem a una parada del bus amb els meus amics.

Només arribar, ja em vaig començar a moure molt per la ciutat amb el bus. Quant m’avorria a casa, agafava el bus i m’anava a fer turisme pel centre, que està a 20 minuts de casa meva.  La meva prioritat era trobar de seguida un club per poder practicar esport. A Castellbisbal feia handbol, per això va ser per on vaig iniciar la meva recerca, però va ser impossible poder trobar un club amb nois de la meva categoria ja que l’handbol no és massa popular a Irlanda. Vaig acabar apuntant-me a rugbi, que d’aquests en vaig trobar a cada cantonada. El Tony, l’home de la meva família acollidora, coneixia un bon club on tenia un amic seu a la junta directiva i em va ser molt fàcil apuntar-me.

A més, el Tony és un fan d’aquest esport i de la selecció irlandesa, així que molts diumenges he passat la tarda amb ell gaudint dels partits, a vegades al camp i a vegades a casa. La veritat és que és un esport que jo no coneixia gaire i no massa popular a Catalunya però reconec que m’ha encantat poder formar part d’un equip i poder jugar amb ells. Quan torni a casa intentaré continuar amb aquest esport, tot i que sé que no serà fàcil ja que a Castellbisbal no hi ha club de rugbi i hauré d’anar a algun lloc fora del poble.

 

Amb el Tony vam anar també al Croke Park de Dublin, on el tercer diumenge de setembre es juguen les finals de futbol gaèlic i Hurling. El futbol gaèlic, diuen que és l’origen del futbol actual i es remunta al 1597, és una barreja de futbol i rugby on hi ha unes porteries en forma de H amb xarxa i es juga amb els peus i les mans. El Hurling, esport d’origen celta, es juga amb pals similars a l’Hockey herba. La veritat és que desconeixia aquests esports i és molt interessant adonar-te que hi ha tanta diversitat i varietat d’esports com de cultures.

Vam anar a la platja, …

i com que és tan excepcional poder anar a la platja a Dublín, fins i tot vam sortir al diari.

 

He viscut a Irlanda una experiència fantàstica i molt enriquidora, tant de bo tots els nois i les noies de Catalunya tinguessin les ganes i l’oportunitat de fer-ho. Ens veiem pel poble ben aviat !!!

Aquí estem a una parada del bus amb els meus amics.

7 de món publicat per Pol Dieguez Pastallé el 14 de juny de 2017 a les 9:30h.

Etiquetes ,

Notícies relacionades


La publicació de comentaris a 772.cat implica la prèvia acceptació de la nostra política de comentaris
Top