Irene Figueroa, Kyoto, Japó

Des de l’altra punta del món ens escriu la Irene, que ha quedat fascinada per la cultura i la gastronomia del Japó.

Publicitat
Restaurant Masia Can Campanyà

Nom: Irene Figueroa Mimó

Edat: 24 anys

Publicitat
Dental Gaudi

Lloc de Residència: Kyoto, Japó

Temps a l’estranger: 6 mesos i mig

Professió: Estudiant d’Enginyeria de Disseny Industrial i Desenvolupament del Producte i d’Enginyeria de Tecnologia i Disseny Tèxtil

Llengües: Català, Castellà, Anglès, Japonès (bàsic)

La meva aventura al Japó comença gràcies als meus estudis universitaris a l’Escola d’Enginyeria de Terrassa (UPC). Després de començar l’Enginyeria en Disseny Industrial i continuar amb la segona titulació alhora, amb l’Enginyeria Tèxtil, se’m va presentar l’oportunitat idònia per fer el meu projecte final de les meves dues titulacions al Japó, exactament al Kyoto Institute of Technology (KIT).

Irene_1

Al temple Kyomizu-dera, amb Kyoto de fons

Sempre m’he sentit molt atreta per la cultura japonesa, la seva manera de fer i de veure el món, tan diferent de la nostra, les tradicions que tenen tan arrelades a la natura i la seva espiritualitat, així com sobretot la cultura gastronòmica; tota mena de menjars tradicionals que van molt més enllà del sushi. Aleshores, em fascinava marxar sis mesos i mig al Japó, i era tota una experiència que realment volia viure. Així que no m’ho vaig pensar dues vegades, i vaig iniciar tot el tràmit de papers burocràtics necessaris per iniciar aquesta aventura (que no eren pas pocs).

Vaig arribar l’últim dia de febrer a l’aeroport Internacional d’Osaka, després de 16 hores de vol, nevant, amb un fred que pelava i carregada amb tres maletes i una motxilla. Sola, a l’altra punta del món, literalment, a un país aparentment desconegut per a mi. Allà vaig agafar el bus que em portaria a Kyoto, a l’antiga capital del Japó, i on gaudiria gairebé de tot el temps de la meva estada a terres japoneses.

Irene_2

Durant el festival Gion Matsuri amb yukata, la vestimenta tradicional

La primera nit la vaig passar a un hotel, però l’endemà, havent descansat del llarg viatge, em vaig traslladar a la residència d’estudiants internacionals, la Marikouji Kaikan. Aquí és on he estat vivint durant tota la meva estada a Kyoto, a un mini apartament d’uns 12 metres quadrats incloent-hi la cuina i el lavabo. Quan vaig entrar-hi em vaig sentir una mica trista i buida pensant que hauria de viure aquí gairebé set mesos, per l’espai tan petit i no acollidor i el color gris de les parets. Al principi va ser difícil adaptar-se a aquest nou entorn, però amb el temps t’hi vas fent i també te’l fas teu, i fins i tot li he acabat agafant estima.

De Kyoto us puc dir que és una ciutat molt gran, però que conserva aquell encant de poble petit que tant m’agrada. No ha pogut créixer més donat que està envoltada per muntanyes per tot arreu, fet que fa que les cases i edificis es barregin amb la natura en tots els seus marges. També la travessa de nord a sud un riu enorme que sento que li dóna vida a la ciutat, el riu Kamo (que vol dir ànec en japonès), el qual alberga un munt d’animals, diverses espècies d’aus, des de falcons a grues japoneses, petits mamífers, així com cérvols que baixen de les muntanyes a la nit per menjar a la seva llera.

Així doncs, puc dir que la natura i paisatges són de les coses que més m’agraden d’aquesta ciutat, que vagis on vagis, sempre pots contemplar el seu color verd intens i olorar la humitat i aroma de la vegetació, el qual em fa sentir plena i em crea, a la vegada, un cert sentiment de felicitat i nostàlgia.

Això si, Kyoto està plena de temples, santuaris i altars, des dels més famosos i grans als més petits i desconeguts, de diferents religions com el sintoisme o el budisme, tots amb un encant especial. És graciós com les primeres setmanes que veia temples era del més emocionant, però després amb el temps, t’acostumes a veure’n molts i molts i contemples la seva bellesa fascinant, però deixes de sentir aquell sentiment d’entusiasme inicial.

Em declaro fan del menjar japonès. Realment, tenen una gastronomia molt variada i molt bona. Des del takoyaki (boletes de pop), al ramen, passant pel menjar tradicional i casolà japonès, el qual es tracta d’una safata amb un bol d’arròs, sopa de miso, i petits plats amb vegetals, algues, tofu i peix o carn, així com el famós sushi, entre molts altres plats. Els dolços són molt diferents dels nostres, ja que a vegades no són tan dolços com t’esperes. L’anko, és una pasta de fesols vermells (azuki), i podria dir que és un dels components que contenen gairebé tots els dolços més tradicionals, com els mochi que són pastissets d’arròs o els dorayaki, els famosos pastissets que tornen boig al Doraemon. Aquests dolços gairebé sempre van acompanyats del matcha, el te verd japonès, el qual t’encanta o detestes. Jo sóc de les primeres, i és que fan de tot amb matcha, des de xocolata o gelats, a galetes o crispetes, i tot em sembla deliciós, encara que és difícil d’explicar el seu sabor.

De visita a Kyotango amb els meus companys turcs i el meu tutor, el Professor Sato.

De visita a Kyotango amb els meus companys turcs i el meu tutor, el Professor Sato.

Després de parlar-vos de la magnífica ciutat de Kyoto i d’una petita part de la gastronomia japonesa, jo aquí he vingut a fer feina i estudiar, així que m’agradaria dedicar unes quantes línies al lloc on més temps he hagut de passar, la meva universitat de destí, el KIT. És una universitat que combina l’art i la tradició japonesa amb la innovació de la ciència i la tecnologia, per tant, era el lloc ideal per combinar les meves titulacions i desenvolupar el meu projecte final, el qual ha resultat ser el disseny d’una joguina tèxtil a través dels resultats obtinguts a partir d’un test sensorial realitzat a infants.

Al KIT hi anava cada dia amb bicicleta, ja que es troba a gairebé a quatre kilòmetres de la residència d’estudiants internacionals. Crec que la bicicleta és un element indispensable per viure a Kyoto, ja que és una agradable i pràctica manera de poder moure’t per la ciutat, gràcies a la mida i disseny del seu urbanisme.

Vaig voler practicar lacrosse, un esport poc conegut que es practica sobretot al Japó i a Amèrica, però em vaig endur una gran decepció quan només hi havia equip masculí al meu campus. Això ha fet que encara trobi més a faltar el meu esport, el korfbal, que practico des de fa vuit anys al Club Korfbal Castellbisbal. Tot i així, he tingut el plaer de poder anar córrer pel riu Kamo, i és que per la meva manera de ser no em puc estar quieta i necessito l’esport dins de la filosofia de vida.

És també a la universitat on he tingut el plaer de conèixer als amics i amigues que m’han acompanyat durant la meva estada, i que m’han ajudat a viure-la d’una manera molt més fàcil, ja que estar a més de 10.000 quilòmetres de casa i dels teus, a vegades, es fa molt difícil de portar. Des de japonesos a turcs, i de xinesos a mexicans, d’entre un munt més de nacionalitats, aprenent dia rere dia noves anècdotes de la cultura i manera de fer i viure d’arreu del món.

Durant la meva estada he tingut l’oportunitat de viatjar a altres ciutats com Nara amb els seus cérvols en llibertat, Osaka o l’impactant Tòquio, així com altres zones més rurals a Kanazawa, Shirakawa i Takayama coneguts com els alps japonesos, a Kyotango i Amanohashidate al nord de la prefectura de Kyoto, així com a Himeji amb el seu famós castell blanc, o a la badia de Toba a la prefectura de Mie. Encara em queden molts llocs per visitar així, que de ben segur que tornaré en un futur per continuar descobrint aquest magnífic país.

Amb tot això i a grans trets resumeixo la meva experiència al Japó, la qual considero que ha estat molt enriquidora i satisfactòria, i que marcarà per sempre la meva vida.

Espero que us hagi agradat i us convido sortir de la vostra àrea de confort i que visqueu la vostra pròpia aventura, anant a passar uns mesos a l’estranger, envoltats per una nova cultura i entorn.

Gràcies per llegir-me i ens veiem molt aviat!

 

Autor

La publicació de comentaris a 772.cat implica la prèvia acceptació de la nostra política de comentaris
Top